Tradició i avantguarda. Ancestralitat i modernitat. Tacte orgànic i digital. Poesia i cançó. La carrera de Sandra Monfort s’ha forjat sobre aquest reguitzell de dualitats. És el seu un perfil prou versàtil, però també d’artista de molta fusta. Una dona que sap combinar la tècnica amb la intuïció. El seu disc de debut, Niño Rèptil Ángel (Hidden Track, 2021), va ser un dels més fascinants que es van publicar al panorama de la música pop estatal durant tot 2021. Un punt de trobada al qual es fonien lírica, cançó folk tradicional i pols electrònic, i que va demostrar que l’artista valenciana pot formar part de la mateixa òrbita que tots eixos músics que estan actualitzant el llegat sonor dels seus territoris des d’una perspectiva absolutament actual, vigent i colpidora: la sea és la mateixa lliga a la qual despunten Maria Arnal i Marcel Bagés, Tarta Relena, Rodrigo Cuevas, Baiuca, Califato 3/4, Clara Peya o Los Hermanos Cubero. De fet, Monfort ja havia format part de Xaluq i fa temps que és un dels tres vèrtexs del projecte Marala, juntament amb Clara Fiol i Selma Bruna, amb una feina reconeguda pels premis Ovidi, els Carles Santos i els Enderrock pel seu disc A trenc d’alba (U98 Music, 2020). Però el que està aconseguint al seu nom ja no admet massa comparacions amb ningú. Aixó ho han reconegut els Carles Santos, amb els premis a artista revel·lació i millor disc de 2021.
Sandra Monfort es va formar a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), es va especialitzar en guitarra clàssica i ha col·laborat durant els últims temps amb músics del renom d’Efrén López, Ciudad Jara, Pep Gimeno Botifarra, La Raíz, Jonatan Penalba o Zoo. Les seues cançons, tot i la seua formació acadèmica, no tenen gens d’ortodoxes, reverents o encotillades. Més aviat al contrari. És la seua una proposta creativa agosarada, perquè la técnica mai no és suficient sense que participen també el talent i la imaginació. Per tot aixó, és el seu un salt al buit, pràcticament sense xarxa, al si del qual també es poden localitzar influències comunes amb la música de Sevdaliza, Oklou, FKA twigs, Oneohtrix Point Never, Björk o James Blake, figures internacionals que estan molt més prop del que sembla en primera instància.
Cançons com “Ramo verde”, “Solar”, “La llebre”, “Resina” o “Nana del aceitunero” participen d’un magnetisme estrany, una qualitat onírica que es nodreix de folk ancestral, poesia somiadora, repunts digitals i l’alè de la naturalesa. És la seua una música femenina i tremendament mediterrània, connectada d’alguna manera al folk dels seus pobles, però també inequívocament arrelada al seu entorn, a la comarca de la Marina Alta que tant li ha servit d’inspiració. Sandra Monfort posa la sensibilitat, la delicadesa i l’enginy al servei d’una de les propostes més singulars i prometedores de la música estatal més recent.
Després de la viralització d’Arranquen vinyes el 2021, La Maria, nom artístic de Maria Bertomeu, la cantant d’Oliva que està revolucionant el cant valencià, presenta aquest febrer el seu esperat primer treball d’estudi, produït per Tono Hurtado i de la mà de la discogràfica Propaganda pel Fet. Les cançons del seu debut estan inspirades en estructures del cant valencià i motius de la música tradicional. Una coherència folklòrica, la qual evoluciona, convertint-se en la inconfusible i irressitible proposta que La Maria rega amb una veu hipnòtica. La Maria s’inscriu en una nova fornada d’artistes qu assumeix la tradició com la millor eina d’avui dia per la innovació i per convertir la música tradicional, de nou, en la més popular de les nostres músiques.
“La barreja de sons orgànics i electrònics que l’envolta, audaç per fora i substanciosa per dins, hi manté un diàleg preciós que sutura les fractures del temps i crea una impagable il·lusió de continuïtat: l’ahir, l’avui i el demà reunits en un espai sense rellotge ni edat pel miracle epifànic de la cançó. Hi ha tradició i transgressió, foscor i espurneig, serenor i espasme. Una comunió de forces antigues i modernes posades al servei del sentiment, l’emoció, el calfred que eriçona pell i memòria”, en diu el crític Josep Vicent Frechina.
